Diari de una actriu.

Em resulta més fàcil que no em pensava. No se fins quan em pot durar. Però he aconseguit programar-me, com un robot, com qui es pren una pastilla per que li passi el mal de cap, jo engego un interruptor i s'encén un mecanisme que em converteix amb la persona que tu vols. He après a fer-me gran, a fer-me adulta, tot consisteix estimats lectors, en escoltar molt i no reaccionar davant res del que passi davant dels meus ulls, arrelen-tir els meus moviments, tenir paciència, esperar, no precipitar-se. És com èsser la caçadora en una selva on la pressa sóc jo mateixa. És fàcil, és no fer res, no actuar.  No se fins  quant em durarà la formula secreta,  però tinc l'antídot dels efectes secundaris. Després altero la memòria, la edito, per dir-ho d'alguna manera, tallo per aquí, això ho faig passar ràpid i si l'escena no em convenç cap problema, el show ha de continuar, la meva pell està adquirint a marxes forçades uns grams de més, es fa més  gruixuda per no sentir el dolor, i en cas de sentir-lo retenc i paralitzo les emocions per que es quedin empresonades dins meu... i el meu cos funciona amb la parsimònia, l'absurditat i la normalitat adient de la teva "dona" perfecte. Les arrugues i els pèls blancs em neixen al cos però cap dins venes avall, i la nena que tinc dins, emocionalment imperfecte i depenen de tu està aprenen a controlar-se per exigències del guió.