Diari de una actriu.

Em resulta més fàcil que no em pensava. No se fins quan em pot durar. Però he aconseguit programar-me, com un robot, com qui es pren una pastilla per que li passi el mal de cap, jo engego un interruptor i s'encén un mecanisme que em converteix amb la persona que tu vols. He après a fer-me gran, a fer-me adulta, tot consisteix estimats lectors, en escoltar molt i no reaccionar davant res del que passi davant dels meus ulls, arrelen-tir els meus moviments, tenir paciència, esperar, no precipitar-se. És com èsser la caçadora en una selva on la pressa sóc jo mateixa. És fàcil, és no fer res, no actuar.  No se fins  quant em durarà la formula secreta,  però tinc l'antídot dels efectes secundaris. Després altero la memòria, la edito, per dir-ho d'alguna manera, tallo per aquí, això ho faig passar ràpid i si l'escena no em convenç cap problema, el show ha de continuar, la meva pell està adquirint a marxes forçades uns grams de més, es fa més  gruixuda per no sentir el dolor, i en cas de sentir-lo retenc i paralitzo les emocions per que es quedin empresonades dins meu... i el meu cos funciona amb la parsimònia, l'absurditat i la normalitat adient de la teva "dona" perfecte. Les arrugues i els pèls blancs em neixen al cos però cap dins venes avall, i la nena que tinc dins, emocionalment imperfecte i depenen de tu està aprenen a controlar-se per exigències del guió.

l'estiu que mai passarem

Deixe'm creure que l'estiu que mai passarem junts el passarem aviat. Deixe'm creure que em miraràs com  mai ho has fet. Deixe'm creure que ens perdrem per les platges que sempre em dius que no trepitjaràs. Deixe'm creure que farem l'amor de forma incondicional, com l'amor que sentirem l'un per l'altre. Deixe'm creure que ens perdrem de nou en els ulls de l'altre, que em diràs coses maques, que no tindràs pressa, que no t'enfadaràs amb el món, que gaudiràs amb mi quant estiguem en la solitud més absoluta, que em diràs que ningú ens espera, que et diré que no hem de demostrar res a ningú, que em diràs que el futur es nostre, que et diré que moro d'amor . Deixe'm mirar per la finestra mirar en el meu jardí inventat, i pensar almenys que va passar tot això, almenys tenir un record d'un esitu inventat. Deixe'm dir-te que jo passaria un estiu així cada dia de la meva vida al teu costat.

tristesa

Sembla que la tristesa... s'ha instal.lat al meu cos. Ha trobat un espai buit que hi havia entre la pell i els primers grams de carn, s'ha adaptat a la temperatura corporal i viatja per les meves venes visitant cada racó del meu cos, i per allà on passa s'ho menja tot, ho destrossa tot com una carronyera al paradís dels cadàvers, com una deessa romana mossegant aquí mossegant allà simplement per el caprici i el plaer de assegurar-se la víctima sencera. Jo, que quasi es pot dir que li atorgo la corona de les meves terres per que balli la dansa de la mort sobre el que queda de mi.

Sembla que la malaltia aquesta que  ens separa s'exten, potser serà millor que ens desintoxiquem de nosaltres mateixos, per que estem contaminats com a parella de masses coses, tants anys junts i ara som incapaços de curar les ferides, de llepar-nos l'un a l'altre, i com gossos malferits ens allunyem cadascú cap el seu bosc,  mirant de reull cap a enrere per veure si correm perill, i més tard, cantarem cançons solitàries, udols i plors, passarem gana, fred i por, però el nostre orgull ens paralitza la existència. I a la caseta que separa els dos boscos sembla que hi ha escalfor, hi surt fum i olors... però la nit i l'odi entela els ulls i el caminar. Passarem una altre nit sota els arbres i les ombres... qui sap si demà despertarem, es pot morir d'odi?

plou

Plou a dintre. Millor dit trona i diluvia i no ho explico a ningú, per que em canso de mi mateixa, em canso de explicar el mateix, em canso del desencant que ofega la meva respiració, em canso del bategar lent que impedeix omplir el pulmó de aire fresc, net i no contaminat. Contaminat de aquest RES, BUIT, MORT. Vull tornar a omplir-me les mans, enlluernar els ulls, necessito viure.

dubtes

Deixem creure en tu, vol dir que vull creurem tot el que dius, vol dir que vull creurem ho nostre, vol dir que vull estar al teu costat. Vol dir que si tu tinguessis dubtes de mi jo t'ho aclararia tot, et donaria les explicacions que facin falta i et declararia amor etern. Però aquesta manera d'aclarir que tens tú: amb silencis, morros, cops de porta, més silencis, més fredor, a mi em congelen. No se si es que tot és una tàctica per què no hi hagin preguntes i tu puguis fer i desfer, mentre jo miro cap a un altre cantó, o es que no entens els teus propis sentiments, o ja t'està bé el món aquest que t'has muntat sembrant al nostre voltant indecisió, dubtes...  o es que et creus les teves pròpies mentides, o es que ja no saps com fer-ho tot més evident... a què jugues??? espero algun dia entendre-ho.

benvolguts vosaltres i benvolguda jo!

En realitat... tinc un altre blog, però vull ser-li infidel. Com que sóc una mica bocamoll, entre la il.lusió de endinsar-me poc a poc en aquest món blogaire i que no se que és el fre de mà quan m'embalo i xerro massa... ara em trobo que ho he escampat per el meu voltant això de que tenia un blog i segons què em fa molt tall de explicar-ho... per que hi ha gent com la meva parella o algunes amistats que em llegeixen i em comenten... i que ningú s'ho prengui malament, que m'encanta el meu alter ego, però no em deixo anar del tot. Total, que l'altre blog el seguiré freqüentant... però aquest em servirà per els secrets, creuant els dits per que ningu relacioni un amb l'altre.
En definitiva us dono la benvolguda a vosaltres nous lectors, que en definitiva, tampoc espero que llegiu el que penso, però això de escriure em va bé per col.locar els mobles del meu cap d'una manera ordenada, això d'escriure per a ningú ja ho feia de jove i encara en guardo algún, i em funciona per esbargir-me, com quan necessites sortir a córrer amb la música ven alta per esgotar i cremar la merda que a vegades s'acumula dintre de tu mateixa... i al final surt tota, com una sessió de psicòleg.