tempestes

A vegades les persones que estimes et poden arribar a fer molt mal. Suposo que els amics a vegades passen per moments dolents o vertiginosos, i jo m'he trobat un volcà al davant i no he sabut parar l'explosió...  m'he cremat jo que era qui estava més a la vora. Sens dubte he tigut un mal dia, un d'aquells que és millor oblidar ràpid, per tant no em pregunteu el perquè, estic fent un reset, he formatejat la targeta del dia d'avui, sentencio els moments que m'han fet plorar a cadena perpetua.... no podran tornar a veure la llum. Tot es pot solucionar menys la mort, o això diuen. Jo m'he limitat a sortir a córrer, i a recordar les coses que em fan sentir bé! També he recordat els que ja no hi són... i els que tinc lluny, mitja hora de córrer i suar donen per molt. Sembla que avui tindrem una gran tempesta... millor! així s'acabarà de netejar l'ambient... Bona tempesta a tothom i estimeu-vos molt!!!!

Amors del passat

 Ja no hi ets en tots els sentits. Et vaig fer desaparèixer de la meva vida. Érem joves, jo buscava d'altres coses, sentia que ja no encaixàvem, que cada cop teníem menys en comú . I vem posar fi a la nostre història. Amb els anys vem refer les nostres vides, però al viure tant lluny l'un de l'altre els nostres camins no es van tornar a trobar, i ni jo ni tu vem aclarir les coses ni vem intentar tornar a ser amics.

Al cap d'uns anys et vas posar malalt. Jo sabia que t'havies casat i que la teva dona estava embarassada, però la malaltia se't va complicar i amb molt poc temps se te´n va endur. Se que la teva dona i el teu fill han tingut problemes amb la teva família i ja no viuen al mateix poble. A lo millor no els coneixeré mai. I els teus germans si que s'assemblen a tu, i quan els miro em recorden tant a tu. I ara miro enrere, i no puc deixar de pensar amb tantes coses que vem fer junts.. com ens hagués anat? també t'hagués perdut? ara seria una vídua? al menys podíem hagué parlat i intentar tornar a ser amics. Ens vam estimar molt, eram verges en tots els sentits, Et recordo sempre rient, de festa, cantant cançons amb la guitarra, descobrint-nos, els teus ulls... sempre els portaré tatuats a la memòria, només puc dir que sento el mal que et vaig poder fer en aquell moment, per el mal moment teu, no en vaig saber prou, érem molt jovenets, espero trobar-te algun dia i agafar-te la mà fort.

Un edifici, alt, prim, immens, de vidre, amb moltes finestres i oficines de gent agressiva amb corbates i talons d'acer que venen fum, diners que no existeixen, accions del no-res, telèfons que sonen i sonen, megas de velocitat, de capacitat, tot córrer, tot es compara, tot està en judici i inspecció, tot està a la venta, tot s'etiqueta, tot s'escaneja, tot es codifica...... No, jo no sóc això, on és la música?, no vull ser un edifici ple de cables, totxos,pladur i electrodomèstics que em fan més fàcil la vida, màquines de cafè, màquines de pensar, màquines d'aigua, vull ser una masia, vull olorar la vida, vull tornar a la vida, on és el camp? on és el mar!? em vull mullar, em vull morir entre verds i blaus mai vistos i amb la posta de sol més bonica o amb la pluja més animal caient sobre meu!

jocs de taula

Ho sabia, un setè sentit em deia que el volcà estava apunt de petar i ho ha fet. Hi havien varis indicis que em feien sospitar, la temperatura de l'ambient escalfava l'aire i es feia difícil respirar, el terra de sota els meus peus treia fum, i s'esquerdava, i una calor intensa sortia d'allí i matava qualsevol aroma, qualsevol oracle, qualsevol intent d'alertar-me. I tants avisos, i tants anys i arrugues que tinc no han pogut evitar que el volcà despertés i que em cremés de nou. Per què no!? Estic disposada a acceptar-ho, sempre que em permetin treure de nou les armes que amb molta cura i precisió començaré a forjar-me de nou. Començo de nou la partida. Ara una mica de pluja per que em regali-mi cara avall i s'emporti les llàgrimes que han fet un bassal al terra. Tiro els daus. La suerte está echada queridos jugadores, pronostico noves estratègies, jo com sempre vull ferro per poder defensar-me, i després ja faré amb pedres els castells i amb les ovelles alimentaré al meu exèrcit. I a mi que no m'agrada ni el monopoli, però veig que amb tu és la millor manera de sobreviure.

Se'm desperta la centrifuga dels tsunamis i les tempestes que em regiren budells i estomacs, 

venen nits de calor, de somnis, malsons i tragèdies, comencen els ais, els uits, els ja t'ho vaig dir i els ja pots espavilar. Espero no estar a la corda fluixa per molt de temps, els ossos es desfan i es fa difícil aixecar-se i voler tornar a ballar. Dona tallaferro desperta que és ara quan més et necessito, senyores i senyors fongui'm en els forns que més cremen, s'acosta la meva benvinguda a la terra dels parats.

Adéu a la dona de vidre

                                                                  Duanne Michals

La dona tallaferro es mira al mirall.... cada cop s'hi reconeix menys. L'aspecte més arrugat, les faccions més grosses i rodones, taques a la pell, el sol i la vida t'han endurit, arrugues poques però comencen a dibuixar-se entre la pell i les idees just al mig de les cicatrius d'amor i guerra. Cada cop hi han menys restes de la dona de vidre... potser es va acabar trencant, es el que té ser de vidre en un món de cops. La dona talla ferro es mira al mirall i cada cop s'agrada més, cada cop li agrada més per dins, ja no és llisa i transparent, cada cop troba més amagatalls on guarda-hi secrets, cada cop té més enginy alhora de crear móns onírics i estrelles on pujar, és juganera, a vegades baixa a la terra i es relaciona però si el panorama no la convida s'abstrau i viatja, hi ha tant per veure i ella és tant agraïda, i a les venes hi corren ganes i tendresa, i com una locutora de radio que acaba el seu programa d'avui us dona les bones nits i us espera demà amb noves històries.

Fem l'amor?

     Pensaments ocults, temps de flors, girona maig 2012

Estripa'm, embruta'm, mossega'm, sedueix-me, emborratxa't de mi. Follem? Però no com sempre, per que toca. Sense raons, no per que la teva biologia ho necessita, no per que si no em sento lluny de tu... no per les raons que ens empenten a fer-ho sempre, o mai. Vull noves paraules, tot i que ja ni les utilitzem, ni ens les diem, ni ens besem, ni ens toquem. Vull, vull, vull fer l'amor però com no ho hem fet mai. Vull fer l'amor, però potser no és amb tu amb qui vull volar. Amb qui em vull escapar. 

Dona tallaferro

          
                                                                                                     vivian mayer.

La dona tallaferro és la dona dels meus somnis. Talla i esgarrapa allò que se li planta al davant per que ella sempre té pressa i la selva és densa i pesada. Sempre busca el camí pla per descobrir els paisatges, a vegades es perd i trepitja terres fosques que enfonsen les seves petjades. Es retroba i surt a la superfície. Respira fons. Els plaers petits i grans convertits en fruita fresca i regals són aquells que la fan continuar, res ni ningú enterboleix de grisos la seva visió. Els colors ho són tot!. Estripa mal de caps, es cus les ferides, es llepa a estones, quan ningú la veu i la nit es ben fosca. Cuina estupends menjars per ser millor soldat. Soldat de la l'alegria i la lluita que en aquests temps ens fan molta falta. Crida com els llops si veu que les cames li fan fallida, sap descansar abans d'ensorrar-se. Coneix els seus límits. Sap on posar les trampes. Porta sempre la cara bruta però l'ànima és neta, i el pes de la motxilla només hi du records i fotografies. Res de plorar per els que no hi són, només estimar, i deixar-se abraçar tant sols per la natura que és la única que et transporta als teus somnis sense demanar-te res a canvi!

la certesa

                                                                   

                                                               vivian mayer

Tenir la pau i la certesa d'haver-te estimat massa, d'haver-te donat tot. 
Tenir la pau i la certesa d'haver-te lluitat, defensat, com a castell propi, valenta contra qualsevol enemic o guerra. 
Tenir la pau i la certesa que tot el que he fet no ha tingut mai estratègia, ni finalitat, sols la de estimar-te mentre camino al teu costat. 
Tenir la pau i la certesa de poder dir que ho he fet amb els ulls tancats, i cegament, i demanant molt poc o res a canvi del meu tot. Saber que he perdut. 
Saber que he obert els ulls. 
Saber que he crescut, saber que ja no et dono res o poc, saber que jo ho sé i tu ho saps. Saber que ja no espero res. I malgrat tot caminem l'un al costat de l'altre, i ens mirem, no se que es el que tu veus, jo veig que per a tu m'he convertit en una desconeguda, i aprenc dia a dia com fer-ho per que no hem coneixis les debilitats i les ferides, moltes les coneixes, saps exactament on són per que són mossegades teves, i jo m'esforço en recuperar-me i utilitzo el meu enginy per fer-te creure que res del que em puguis dir, fer o mentir faran tremolar el meu caminar.

Diari de una actriu.

Em resulta més fàcil que no em pensava. No se fins quan em pot durar. Però he aconseguit programar-me, com un robot, com qui es pren una pastilla per que li passi el mal de cap, jo engego un interruptor i s'encén un mecanisme que em converteix amb la persona que tu vols. He après a fer-me gran, a fer-me adulta, tot consisteix estimats lectors, en escoltar molt i no reaccionar davant res del que passi davant dels meus ulls, arrelen-tir els meus moviments, tenir paciència, esperar, no precipitar-se. És com èsser la caçadora en una selva on la pressa sóc jo mateixa. És fàcil, és no fer res, no actuar.  No se fins  quant em durarà la formula secreta,  però tinc l'antídot dels efectes secundaris. Després altero la memòria, la edito, per dir-ho d'alguna manera, tallo per aquí, això ho faig passar ràpid i si l'escena no em convenç cap problema, el show ha de continuar, la meva pell està adquirint a marxes forçades uns grams de més, es fa més  gruixuda per no sentir el dolor, i en cas de sentir-lo retenc i paralitzo les emocions per que es quedin empresonades dins meu... i el meu cos funciona amb la parsimònia, l'absurditat i la normalitat adient de la teva "dona" perfecte. Les arrugues i els pèls blancs em neixen al cos però cap dins venes avall, i la nena que tinc dins, emocionalment imperfecte i depenen de tu està aprenen a controlar-se per exigències del guió.

l'estiu que mai passarem

Deixe'm creure que l'estiu que mai passarem junts el passarem aviat. Deixe'm creure que em miraràs com  mai ho has fet. Deixe'm creure que ens perdrem per les platges que sempre em dius que no trepitjaràs. Deixe'm creure que farem l'amor de forma incondicional, com l'amor que sentirem l'un per l'altre. Deixe'm creure que ens perdrem de nou en els ulls de l'altre, que em diràs coses maques, que no tindràs pressa, que no t'enfadaràs amb el món, que gaudiràs amb mi quant estiguem en la solitud més absoluta, que em diràs que ningú ens espera, que et diré que no hem de demostrar res a ningú, que em diràs que el futur es nostre, que et diré que moro d'amor . Deixe'm mirar per la finestra mirar en el meu jardí inventat, i pensar almenys que va passar tot això, almenys tenir un record d'un esitu inventat. Deixe'm dir-te que jo passaria un estiu així cada dia de la meva vida al teu costat.

tristesa

Sembla que la tristesa... s'ha instal.lat al meu cos. Ha trobat un espai buit que hi havia entre la pell i els primers grams de carn, s'ha adaptat a la temperatura corporal i viatja per les meves venes visitant cada racó del meu cos, i per allà on passa s'ho menja tot, ho destrossa tot com una carronyera al paradís dels cadàvers, com una deessa romana mossegant aquí mossegant allà simplement per el caprici i el plaer de assegurar-se la víctima sencera. Jo, que quasi es pot dir que li atorgo la corona de les meves terres per que balli la dansa de la mort sobre el que queda de mi.

Sembla que la malaltia aquesta que  ens separa s'exten, potser serà millor que ens desintoxiquem de nosaltres mateixos, per que estem contaminats com a parella de masses coses, tants anys junts i ara som incapaços de curar les ferides, de llepar-nos l'un a l'altre, i com gossos malferits ens allunyem cadascú cap el seu bosc,  mirant de reull cap a enrere per veure si correm perill, i més tard, cantarem cançons solitàries, udols i plors, passarem gana, fred i por, però el nostre orgull ens paralitza la existència. I a la caseta que separa els dos boscos sembla que hi ha escalfor, hi surt fum i olors... però la nit i l'odi entela els ulls i el caminar. Passarem una altre nit sota els arbres i les ombres... qui sap si demà despertarem, es pot morir d'odi?

plou

Plou a dintre. Millor dit trona i diluvia i no ho explico a ningú, per que em canso de mi mateixa, em canso de explicar el mateix, em canso del desencant que ofega la meva respiració, em canso del bategar lent que impedeix omplir el pulmó de aire fresc, net i no contaminat. Contaminat de aquest RES, BUIT, MORT. Vull tornar a omplir-me les mans, enlluernar els ulls, necessito viure.

dubtes

Deixem creure en tu, vol dir que vull creurem tot el que dius, vol dir que vull creurem ho nostre, vol dir que vull estar al teu costat. Vol dir que si tu tinguessis dubtes de mi jo t'ho aclararia tot, et donaria les explicacions que facin falta i et declararia amor etern. Però aquesta manera d'aclarir que tens tú: amb silencis, morros, cops de porta, més silencis, més fredor, a mi em congelen. No se si es que tot és una tàctica per què no hi hagin preguntes i tu puguis fer i desfer, mentre jo miro cap a un altre cantó, o es que no entens els teus propis sentiments, o ja t'està bé el món aquest que t'has muntat sembrant al nostre voltant indecisió, dubtes...  o es que et creus les teves pròpies mentides, o es que ja no saps com fer-ho tot més evident... a què jugues??? espero algun dia entendre-ho.

benvolguts vosaltres i benvolguda jo!

En realitat... tinc un altre blog, però vull ser-li infidel. Com que sóc una mica bocamoll, entre la il.lusió de endinsar-me poc a poc en aquest món blogaire i que no se que és el fre de mà quan m'embalo i xerro massa... ara em trobo que ho he escampat per el meu voltant això de que tenia un blog i segons què em fa molt tall de explicar-ho... per que hi ha gent com la meva parella o algunes amistats que em llegeixen i em comenten... i que ningú s'ho prengui malament, que m'encanta el meu alter ego, però no em deixo anar del tot. Total, que l'altre blog el seguiré freqüentant... però aquest em servirà per els secrets, creuant els dits per que ningu relacioni un amb l'altre.
En definitiva us dono la benvolguda a vosaltres nous lectors, que en definitiva, tampoc espero que llegiu el que penso, però això de escriure em va bé per col.locar els mobles del meu cap d'una manera ordenada, això d'escriure per a ningú ja ho feia de jove i encara en guardo algún, i em funciona per esbargir-me, com quan necessites sortir a córrer amb la música ven alta per esgotar i cremar la merda que a vegades s'acumula dintre de tu mateixa... i al final surt tota, com una sessió de psicòleg.