Sembla que la malaltia aquesta que  ens separa s'exten, potser serà millor que ens desintoxiquem de nosaltres mateixos, per que estem contaminats com a parella de masses coses, tants anys junts i ara som incapaços de curar les ferides, de llepar-nos l'un a l'altre, i com gossos malferits ens allunyem cadascú cap el seu bosc,  mirant de reull cap a enrere per veure si correm perill, i més tard, cantarem cançons solitàries, udols i plors, passarem gana, fred i por, però el nostre orgull ens paralitza la existència. I a la caseta que separa els dos boscos sembla que hi ha escalfor, hi surt fum i olors... però la nit i l'odi entela els ulls i el caminar. Passarem una altre nit sota els arbres i les ombres... qui sap si demà despertarem, es pot morir d'odi?