Un edifici, alt, prim, immens, de vidre, amb moltes finestres i oficines de gent agressiva amb corbates i talons d'acer que venen fum, diners que no existeixen, accions del no-res, telèfons que sonen i sonen, megas de velocitat, de capacitat, tot córrer, tot es compara, tot està en judici i inspecció, tot està a la venta, tot s'etiqueta, tot s'escaneja, tot es codifica...... No, jo no sóc això, on és la música?, no vull ser un edifici ple de cables, totxos,pladur i electrodomèstics que em fan més fàcil la vida, màquines de cafè, màquines de pensar, màquines d'aigua, vull ser una masia, vull olorar la vida, vull tornar a la vida, on és el camp? on és el mar!? em vull mullar, em vull morir entre verds i blaus mai vistos i amb la posta de sol més bonica o amb la pluja més animal caient sobre meu!

jocs de taula

Ho sabia, un setè sentit em deia que el volcà estava apunt de petar i ho ha fet. Hi havien varis indicis que em feien sospitar, la temperatura de l'ambient escalfava l'aire i es feia difícil respirar, el terra de sota els meus peus treia fum, i s'esquerdava, i una calor intensa sortia d'allí i matava qualsevol aroma, qualsevol oracle, qualsevol intent d'alertar-me. I tants avisos, i tants anys i arrugues que tinc no han pogut evitar que el volcà despertés i que em cremés de nou. Per què no!? Estic disposada a acceptar-ho, sempre que em permetin treure de nou les armes que amb molta cura i precisió començaré a forjar-me de nou. Començo de nou la partida. Ara una mica de pluja per que em regali-mi cara avall i s'emporti les llàgrimes que han fet un bassal al terra. Tiro els daus. La suerte está echada queridos jugadores, pronostico noves estratègies, jo com sempre vull ferro per poder defensar-me, i després ja faré amb pedres els castells i amb les ovelles alimentaré al meu exèrcit. I a mi que no m'agrada ni el monopoli, però veig que amb tu és la millor manera de sobreviure.

Se'm desperta la centrifuga dels tsunamis i les tempestes que em regiren budells i estomacs, 

venen nits de calor, de somnis, malsons i tragèdies, comencen els ais, els uits, els ja t'ho vaig dir i els ja pots espavilar. Espero no estar a la corda fluixa per molt de temps, els ossos es desfan i es fa difícil aixecar-se i voler tornar a ballar. Dona tallaferro desperta que és ara quan més et necessito, senyores i senyors fongui'm en els forns que més cremen, s'acosta la meva benvinguda a la terra dels parats.

Adéu a la dona de vidre

                                                                  Duanne Michals

La dona tallaferro es mira al mirall.... cada cop s'hi reconeix menys. L'aspecte més arrugat, les faccions més grosses i rodones, taques a la pell, el sol i la vida t'han endurit, arrugues poques però comencen a dibuixar-se entre la pell i les idees just al mig de les cicatrius d'amor i guerra. Cada cop hi han menys restes de la dona de vidre... potser es va acabar trencant, es el que té ser de vidre en un món de cops. La dona talla ferro es mira al mirall i cada cop s'agrada més, cada cop li agrada més per dins, ja no és llisa i transparent, cada cop troba més amagatalls on guarda-hi secrets, cada cop té més enginy alhora de crear móns onírics i estrelles on pujar, és juganera, a vegades baixa a la terra i es relaciona però si el panorama no la convida s'abstrau i viatja, hi ha tant per veure i ella és tant agraïda, i a les venes hi corren ganes i tendresa, i com una locutora de radio que acaba el seu programa d'avui us dona les bones nits i us espera demà amb noves històries.

Fem l'amor?

     Pensaments ocults, temps de flors, girona maig 2012

Estripa'm, embruta'm, mossega'm, sedueix-me, emborratxa't de mi. Follem? Però no com sempre, per que toca. Sense raons, no per que la teva biologia ho necessita, no per que si no em sento lluny de tu... no per les raons que ens empenten a fer-ho sempre, o mai. Vull noves paraules, tot i que ja ni les utilitzem, ni ens les diem, ni ens besem, ni ens toquem. Vull, vull, vull fer l'amor però com no ho hem fet mai. Vull fer l'amor, però potser no és amb tu amb qui vull volar. Amb qui em vull escapar. 

Dona tallaferro

          
                                                                                                     vivian mayer.

La dona tallaferro és la dona dels meus somnis. Talla i esgarrapa allò que se li planta al davant per que ella sempre té pressa i la selva és densa i pesada. Sempre busca el camí pla per descobrir els paisatges, a vegades es perd i trepitja terres fosques que enfonsen les seves petjades. Es retroba i surt a la superfície. Respira fons. Els plaers petits i grans convertits en fruita fresca i regals són aquells que la fan continuar, res ni ningú enterboleix de grisos la seva visió. Els colors ho són tot!. Estripa mal de caps, es cus les ferides, es llepa a estones, quan ningú la veu i la nit es ben fosca. Cuina estupends menjars per ser millor soldat. Soldat de la l'alegria i la lluita que en aquests temps ens fan molta falta. Crida com els llops si veu que les cames li fan fallida, sap descansar abans d'ensorrar-se. Coneix els seus límits. Sap on posar les trampes. Porta sempre la cara bruta però l'ànima és neta, i el pes de la motxilla només hi du records i fotografies. Res de plorar per els que no hi són, només estimar, i deixar-se abraçar tant sols per la natura que és la única que et transporta als teus somnis sense demanar-te res a canvi!

la certesa

                                                                   

                                                               vivian mayer

Tenir la pau i la certesa d'haver-te estimat massa, d'haver-te donat tot. 
Tenir la pau i la certesa d'haver-te lluitat, defensat, com a castell propi, valenta contra qualsevol enemic o guerra. 
Tenir la pau i la certesa que tot el que he fet no ha tingut mai estratègia, ni finalitat, sols la de estimar-te mentre camino al teu costat. 
Tenir la pau i la certesa de poder dir que ho he fet amb els ulls tancats, i cegament, i demanant molt poc o res a canvi del meu tot. Saber que he perdut. 
Saber que he obert els ulls. 
Saber que he crescut, saber que ja no et dono res o poc, saber que jo ho sé i tu ho saps. Saber que ja no espero res. I malgrat tot caminem l'un al costat de l'altre, i ens mirem, no se que es el que tu veus, jo veig que per a tu m'he convertit en una desconeguda, i aprenc dia a dia com fer-ho per que no hem coneixis les debilitats i les ferides, moltes les coneixes, saps exactament on són per que són mossegades teves, i jo m'esforço en recuperar-me i utilitzo el meu enginy per fer-te creure que res del que em puguis dir, fer o mentir faran tremolar el meu caminar.