Dona tallaferro

          
                                                                                                     vivian mayer.

La dona tallaferro és la dona dels meus somnis. Talla i esgarrapa allò que se li planta al davant per que ella sempre té pressa i la selva és densa i pesada. Sempre busca el camí pla per descobrir els paisatges, a vegades es perd i trepitja terres fosques que enfonsen les seves petjades. Es retroba i surt a la superfície. Respira fons. Els plaers petits i grans convertits en fruita fresca i regals són aquells que la fan continuar, res ni ningú enterboleix de grisos la seva visió. Els colors ho són tot!. Estripa mal de caps, es cus les ferides, es llepa a estones, quan ningú la veu i la nit es ben fosca. Cuina estupends menjars per ser millor soldat. Soldat de la l'alegria i la lluita que en aquests temps ens fan molta falta. Crida com els llops si veu que les cames li fan fallida, sap descansar abans d'ensorrar-se. Coneix els seus límits. Sap on posar les trampes. Porta sempre la cara bruta però l'ànima és neta, i el pes de la motxilla només hi du records i fotografies. Res de plorar per els que no hi són, només estimar, i deixar-se abraçar tant sols per la natura que és la única que et transporta als teus somnis sense demanar-te res a canvi!

la certesa

                                                                   

                                                               vivian mayer

Tenir la pau i la certesa d'haver-te estimat massa, d'haver-te donat tot. 
Tenir la pau i la certesa d'haver-te lluitat, defensat, com a castell propi, valenta contra qualsevol enemic o guerra. 
Tenir la pau i la certesa que tot el que he fet no ha tingut mai estratègia, ni finalitat, sols la de estimar-te mentre camino al teu costat. 
Tenir la pau i la certesa de poder dir que ho he fet amb els ulls tancats, i cegament, i demanant molt poc o res a canvi del meu tot. Saber que he perdut. 
Saber que he obert els ulls. 
Saber que he crescut, saber que ja no et dono res o poc, saber que jo ho sé i tu ho saps. Saber que ja no espero res. I malgrat tot caminem l'un al costat de l'altre, i ens mirem, no se que es el que tu veus, jo veig que per a tu m'he convertit en una desconeguda, i aprenc dia a dia com fer-ho per que no hem coneixis les debilitats i les ferides, moltes les coneixes, saps exactament on són per que són mossegades teves, i jo m'esforço en recuperar-me i utilitzo el meu enginy per fer-te creure que res del que em puguis dir, fer o mentir faran tremolar el meu caminar.

Diari de una actriu.

Em resulta més fàcil que no em pensava. No se fins quan em pot durar. Però he aconseguit programar-me, com un robot, com qui es pren una pastilla per que li passi el mal de cap, jo engego un interruptor i s'encén un mecanisme que em converteix amb la persona que tu vols. He après a fer-me gran, a fer-me adulta, tot consisteix estimats lectors, en escoltar molt i no reaccionar davant res del que passi davant dels meus ulls, arrelen-tir els meus moviments, tenir paciència, esperar, no precipitar-se. És com èsser la caçadora en una selva on la pressa sóc jo mateixa. És fàcil, és no fer res, no actuar.  No se fins  quant em durarà la formula secreta,  però tinc l'antídot dels efectes secundaris. Després altero la memòria, la edito, per dir-ho d'alguna manera, tallo per aquí, això ho faig passar ràpid i si l'escena no em convenç cap problema, el show ha de continuar, la meva pell està adquirint a marxes forçades uns grams de més, es fa més  gruixuda per no sentir el dolor, i en cas de sentir-lo retenc i paralitzo les emocions per que es quedin empresonades dins meu... i el meu cos funciona amb la parsimònia, l'absurditat i la normalitat adient de la teva "dona" perfecte. Les arrugues i els pèls blancs em neixen al cos però cap dins venes avall, i la nena que tinc dins, emocionalment imperfecte i depenen de tu està aprenen a controlar-se per exigències del guió.

l'estiu que mai passarem

Deixe'm creure que l'estiu que mai passarem junts el passarem aviat. Deixe'm creure que em miraràs com  mai ho has fet. Deixe'm creure que ens perdrem per les platges que sempre em dius que no trepitjaràs. Deixe'm creure que farem l'amor de forma incondicional, com l'amor que sentirem l'un per l'altre. Deixe'm creure que ens perdrem de nou en els ulls de l'altre, que em diràs coses maques, que no tindràs pressa, que no t'enfadaràs amb el món, que gaudiràs amb mi quant estiguem en la solitud més absoluta, que em diràs que ningú ens espera, que et diré que no hem de demostrar res a ningú, que em diràs que el futur es nostre, que et diré que moro d'amor . Deixe'm mirar per la finestra mirar en el meu jardí inventat, i pensar almenys que va passar tot això, almenys tenir un record d'un esitu inventat. Deixe'm dir-te que jo passaria un estiu així cada dia de la meva vida al teu costat.

tristesa

Sembla que la tristesa... s'ha instal.lat al meu cos. Ha trobat un espai buit que hi havia entre la pell i els primers grams de carn, s'ha adaptat a la temperatura corporal i viatja per les meves venes visitant cada racó del meu cos, i per allà on passa s'ho menja tot, ho destrossa tot com una carronyera al paradís dels cadàvers, com una deessa romana mossegant aquí mossegant allà simplement per el caprici i el plaer de assegurar-se la víctima sencera. Jo, que quasi es pot dir que li atorgo la corona de les meves terres per que balli la dansa de la mort sobre el que queda de mi.

Sembla que la malaltia aquesta que  ens separa s'exten, potser serà millor que ens desintoxiquem de nosaltres mateixos, per que estem contaminats com a parella de masses coses, tants anys junts i ara som incapaços de curar les ferides, de llepar-nos l'un a l'altre, i com gossos malferits ens allunyem cadascú cap el seu bosc,  mirant de reull cap a enrere per veure si correm perill, i més tard, cantarem cançons solitàries, udols i plors, passarem gana, fred i por, però el nostre orgull ens paralitza la existència. I a la caseta que separa els dos boscos sembla que hi ha escalfor, hi surt fum i olors... però la nit i l'odi entela els ulls i el caminar. Passarem una altre nit sota els arbres i les ombres... qui sap si demà despertarem, es pot morir d'odi?

plou

Plou a dintre. Millor dit trona i diluvia i no ho explico a ningú, per que em canso de mi mateixa, em canso de explicar el mateix, em canso del desencant que ofega la meva respiració, em canso del bategar lent que impedeix omplir el pulmó de aire fresc, net i no contaminat. Contaminat de aquest RES, BUIT, MORT. Vull tornar a omplir-me les mans, enlluernar els ulls, necessito viure.